NO M'HA FET NOSA... aquarel·la

46.- 16-3-15

No m’ha fet nosa la gran mentida,

sempre la he pensat companya

que m’ajuda a sentir la veritat.

S’ajunten i es separen,

es destrien i es destrueixen,

es consolen i s’abracen,

es callen i s’esbombolen,

es distreuen i s’afanen,

es suporten i es destrossen,

s’anorreen i s’exalten...

Amagades en la realitat

hem de destriar les seves venes

plenes de sang que es mou amb fervor

amb dos cors potents

on podem trobar el dubte

per que les dos, humils o superbes,

amb mirar tranquil o esverat

sols s’aplanen i costa un ciri

quan la realitat palesa aflora

i canta seves al·leluies i credos

i neda oli sobre aigua

esclafant tots els dubtes...

Sort que la realitat és la realitat...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-24-11-16

FINS AL TORMO ... aquarel·la

Fins al Tormo arriba la boirada.

Els núvol s’esquincen a estrip

com cames de canalla inquietes

que corre i cau com cabres 

per abruptes camins pedregosos 

per pellar-se amb sang els genolls...

Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?

Sembla que el plor es fabrica...

Sembla que el riure es a punt d’esclat...

La natura sàvia té a ma el pèndul.

Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.

La misèria de la comprensió situa

a la nuvolada com canalla 

que s’esquinça les seves carns :

total per ploure o obrir al sol el finestral.

Ai, Tormo, quanta penúria  i mesquinesa

passa fregant-te teva pell ancestral.

DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16

ÉS LA NIT... aquarel·la

És la nit. Fosca. Soroll de grills...

El mirar el tinc extasiat en el cell

que el cel em presta amb els estels

que em sembla un colador de foradets

on podem separar el líquid del sòlit,

i la realitat viva  de les abstraccions ?

També podrien caure eixes lluernes

i que sa mixtura ens fes bona claror....

Grills i lluernes,: sonoritat i llum...

La llum que parla, la claror feta veu.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-22-11-16

EN EL TALL OBERT... aquarel·la

En el tall obert a la terra,

solc de pollegana, ganivet endolcit,

allí, surt la tartanya, descoberta

als suau, avui, vent i aurífic sol...

La pastorella, pintada de grisa ploma, 

barrunteja, mig vola, camina pel solc.

No li cal fer forat ni remenar la terra humida.

La pollegana amiga esparpilla la terra

i obre el canal on treballa amagada

la perlada menja que ella busca...

Darrera el peu del pagès 

veu la tartanya que belluga

com serpent  i amb bec l’estira. 

La picoteja i volant se l’emporta...

Ja te menja per la menudalla,

ja te menja per ella que no és golafre...

Els cicles de la vida es succeeixen.

Quina ratera o llossa o boca o tret o surriac

atent a la volada cruspirà la carn

que avui al solc,matant, defensa seva vida ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-11-16

I ENTRANT EN EL TEMPLE... aquarel·la

I entrant en el temple 

es sentí transportat.

Aquelles voltes eren nuvolada

on el miracle de la distància

levitava el cos..

L’esperit pujava al bromall...

El cos es sostenia bellugadís

i la voluntat accedia

el camí de les voltes...

Transportat a altre espai

els finestrals s’obrien

donant un ventijol lluminós

que emborratxava de coloraina.

Vivia instants de majestuositat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-11-16

ESCANYOLIT QUEDAVA... boli ràpit

Escanyolit quedava l'arbret

mentre ses companys de boscana

creixien erèctils, plançons al aire,

posant orella, ulls i veu a dalt al seu futur. 

Ell, tímid, callat, potser incomprès,

va omplir soca i ramatge curt

sense enveja ni supèrbia d’altures...

Va venir la tempesta crua

i va arrasar els caps alts i tendres.

Fulles i ramatge destrossats

sols aptes pel foc, jovent dessalat...

I allí enmig dels plors intemperats

es veia robust l’abret tímid i callat...

Ara sí que feia tossa

al costat dels abatuts pollancs

que pujaren un dia somniant

a obirar el futur del seu cel.

DE REBAIXES 13.- 12-11-13.- ANTON.

.

VALENTS... aquarel·la

48.- 4-7-14

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-1-11-14